Primavera

Primavera
Foto/ F.Leonart

miércoles, 30 de septiembre de 2009


PREMIS DE COMUNICACIÓ NO SEXISTA

El proper 7 d'octubre a les 8 del vespre al Saló de Cònsols de la Llotja del mar (Passeig d'Isabel II, 1)

http://www.adpc.cat/

miércoles, 23 de septiembre de 2009

Mila Arcarons en el seu bloc fa referència a un programa de TV3. “30 minuts” que ens va alliçonar sobre la relació dona–poder.“Quan manen les dones!” .
Tinc que felicitar a Mila per el recull al seu bloc. Ara podeu llegir aquests apunts i us convido a clikar al seu bloc ,sempre interessant per els continguts.
Ahir TV3 ens va oferir un programa a “30 minuts” que ens va alliçonar sobre la relació dona–poder.“Quan manen les dones!” . Un bon reportatge. Una suma de bones reflexions . Recollides a dones que han “triomfat” en la seva vida politica i professional de diferents països (Islàndia, França, Gran Bretanya i Espanya... ) i , experts i estudiosos que han pensat en el tema.
Sovint la televisió ens dóna missatges estereotipats de les dones. A les sèries de televisió , a la publicitat ....encara hi ha dones que són sempre a casa i que netegen molt, noies guapíssimes lligades a la cosmètica, mares estressades abocades als seus fills i filles .... Certament els mitjans de comunicació , la televisió ... ens exposen una realitat que no necessàriament és la certa. La autèntica . O , per altra banda , sovint resta clara l’absència de les dones a la TV . ( Hi ha encara moltes evidencies : qui va a les tertúlies ? qui opina als mitjans ? quanta presencia hi ha als mitjans de les dones i en quin tema ...) . Per a reflexionar sobre aquestes absències el CAC ens va alliçonar just abans de l’estiu al Parlament http://www.parlament.cat/activitat/dspcc/08c600.pdf
Ens agrada doncs que ahir TV3 dones la paraula a les dones . Ens agrada que TV3 suggereixi a la ciutadania noves mirades envers el poder . El fil conductor del programa d’ahir fou que les dones han de prendre nous protagonismes en la vida publica . Nos falta liderazgo femenino , titulava "El Pais" dies enrera . I recordava , com ahir , que potser el desastre econòmic no hagués arribat fins on ha arribat , si al capdavant de Lehman Brothers hi hagués hagut dones . També un recordatori sobre les maneres d’exercir el poder . En general , les dones son més reflexives , escolten més, treballen amb equip. Fan mes propostes socials i transversals...
Aspectes positius i que portaven ha manifestar a Antoni Gutiérrez-Rubí - http://www.gutierrez-rubi.es/ - que cal “feminitzar la política” , que "a les dones se les jutge severament o al doble que als homes" . ( en la mateixa linia es recollia l'abril del 2008 en un article a EL PUBLICO .- Politicas para otra politica. )
Algunes de les reflexions de Cristine Lagarde i Elena Salgado, ministres d'economia de França i Espanya , anaven el sentit de l'esperança que suposa el moment que estem visquent . Al marge de la crisi que situa els valors femenins davant les finances i que es una oportunitat per situar els nostres pensaments i accions, ho manifestaven en el sentit de l'evolució que han fet les dones en l'ambit politic i professional . Deia una d'elles : les dones de 60 anys van haver de renunciar molt . Les de 40 també . Ara treballem perque les dones joves es situin on els hi pertoca"
El programa d'ahir va recordar-me alguns llibres interessants que reforcen aquesta necessària reflexió sobre les dones al segle XXI . Un moment històric on les dones han pres la paraula i la força . No obstant , ens queda camí a recorrer per la igualtaD'Antoni Guitiérrez-Rubí, "POLÍTICAS. Mujeres protagonistas de un poder diferenciado"
De Dolors Renau, “La voz pública de las mujeres” . http://blocmariadolorsrenau.blogspot.com/ . Renau considera que l'absència de les dones en la vida pública ha tingut greus conseqüències per al desenvolupament humà, i denuncia que el seu forçat silenci és, no sols una injustícia, sinó que ha promocionat una única concepció d’allò que constitueix l’ésser humà, quins són els seus valors, la seva cultura, i les seves prioritats.De Dolors Renau, “La voz pública de las mujeres” . http://blocmariadolorsrenau.blogspot.com/ . Renau considera que l'absència de les dones en la vida pública ha tingut greus conseqüències per al desenvolupament humà, i denuncia que el seu forçat silenci és, no sols una injustícia, sinó que ha promocionat una única concepció d’allò que constitueix l’ésser humà, quins són els seus valors, la seva cultura, i les seves prioritats.

D'Alain Touraine , "El Mon de les dones" L'autor considera que el paper de les dones en la societat actual esta relacionat amb el reforçament de la seva identitat femenina. Ell deia a TV3 : "les dones han pres la paraula"

Font:

http://milaarcarons.blogspot.com/

sábado, 19 de septiembre de 2009

EL ÚLTIMO TARDÍO
Íbamos a llevar la becerras camino de La Ceña: ¡no corras, Felisín! -había dicho mi madre. La tarde quieta colgaba sus últimos oropeles en las pingotas de los árboles.El trote de las becerras levantaba remolinos de polvo en la cuneta de la carretera: ¡Jote, jote! -decía el Felisín imitando sus cabriolas. Que no corras, que se lo diré a la madre, pero nada.Cuando llegué a la portillera del Pago de Arriba, el Felisín ya se estaba colgando de una puerta y las becerras, Trinchera arriba, habían abandonado el trote de la carretera y buscaban la hierba fresca de los cirates.Empezamos a andar entre las rastrojeras de las tierras, esquivando las cañas duras que se colaban por los agujeros de las alpargatas y nos martirizaban los pies. Desde el pueblo, de espaldas a nosotros, llegaban lejanas las voces de los muchachos que jugaban al rascatelibre en El Campo o en Las Peñas del Corral, y en la quietud de la última hora de la tarde sonaron claras las tres del Rosario.A la altura de la Loma perdimos de vista a las becerras y nos quedamos junto a la hilera de endrinales. Los espinos empezaban a desnudarse haciendo más visibles sus frutos arrugados. El Felisín se llenaba los bolsillos de su pantalón de pana: ¡mira, mira qué blanditas, tienen miel!. Desanduvimos el camino comiendo endrinas que, aunque siempre resultaban ácidas y ponían la lengua áspera, eran, junto a los morones, el único fruto de La Sierra.El Felisín y yo... en la hora mágica de una tarde agonizante. ¡Qué tristeza rezumaba el paisaje! Yo conocía la sentencia del Felisín, porque sorprendí aquella conversación, después de la consulta del especialista, cuando lo llevaron a la capital: que el chiquito no puede durar, que puede tirar meses, o a lo sumo algún año... Pero, ¿por qué?, ¿por qué? Qué adentro se me clavó el dolor de mi madre y la rebeldía de mi padre.El día daba sus últimos estertores. Se levantó el Cierzo. De repente las piernas blancas del Felisín me parecieron más frágiles y desprotegidas. Anochecía cuando entrábamos por El Callejón, nos habíamos abrochado las chaquetas y aligeramos el paso.-Pero cuánto habéis tardao, vienes helaíto. Siéntate aquí, pon los pies cerca de la cocina.Qué calor tan confortable el de la cocina. El Felisín iba reaccionando; tenía los labios ligeramente violáceos y muy blanca la cara. Mi madre le dio el medicamento como todos los días.Los especialistas también se equivocan, se pueden equivocar -pensaba yo una y otra vez. Pero ninguna conjetura me quitó el nubarrón negro que había impregnado aquella tarde otoñal de los matices más tristes y sombríos.El Felisín se murió antes de que llegara la primavera siguiente. Un nueve de marzo, nevaba si Dios tenía qué. Había cumplido nueve años, yo tenía diez y medio. Entre los hermanos, éramos los escalones intermedios: él el segundo de los chicos y yo la segunda de las chicas. Aunque por la enfermedad faltó mucho a la escuela, había aprendido a leer y escribir y dibujaba aviones en las portadas de los cuadernos. Tenía los ojos negros y las mejillas pálidas y en su mirada de niño brillaba el destello de una extraña y precoz sabiduría.
Juliana Mediavilla Pablo
Juliana Mediavilla Pablo
Licenciada en Filología Hispánica por la Universidad de Barcelona
Es miembro del grupo poético METÁFORA, adscrito a la biblioteca Mercè Rodoreda, en el que participa en la organización de diferentes actividades en torno a la poesía: talleres, recitales, tertulias poéticas, etc.
Publicaciones:-EL MALETÍN (la luz de la memoria) Ed. Soria Edita 2004 (libro de relatos)-Experimento poético. Ed. EDUCARTE 2006 (antología poética)-Versos diversos. Ed. Ediciones Atenas 2007. Antología Grupo Poético Laie.

lunes, 7 de septiembre de 2009









We are together



Dissabte a la tarda a la sala gran del Hotel d´entitats va tenir lloc la presentació de l’exposició, Àfrica ,no ens oblidis. La Fita ,entitat organitzadora del acta es mostra molt satisfeta per la acollida de la mostra amb la sala a tope es pot dir eixís, a on coneguts,amics,membres d’entitats,també la col·laboració del Ajuntament en la cessió del espai que va permetre poder gaudir no solament de les pintures de Montse Ayuso , les fotografies de Gemma Segarra,Rafael Oppenheimer i Manel Raya ,també de la música de Martín Maluco,els parlaments de Joan Salvat, Evaristo Oko i assaborir el tast preparat per Freweame Teame i Fatna El Fakir . El tema central amb la projecció de audiovisual presentat per Gemma Segarra en que la música de fons We are together mostrava l´ orfenat Agape de KwaZulu Natal , motiu central i solidari del perquè d’aquesta mostra, on anaven destinats els diners de la venta de les pintures i fotografies.La Fita agraeix a tothom la seva participació ,també la col·laboració rebuda per part de persones assistents al acte ,com Mª Lluïsa Romero i Rosa Mª Fonoll, i especialment a Juan Navarro, recepcionista del Centre sempre atent ,i que no van dubtar a l’hora d’arremangar-se per ajudar a les representants de La Fita un pel atabalades per l’afluència inesperada (i si desitjada) de públic assistent al servei del tast, la venta de punts de llibre i que trobareu a l’abast encara al Centre Social ,on de pas podeu comprar les obres exposades fins el 30 de setembre, dia que tindrà lloc la clausura .
Gracies a tothom.

Associació La Fita